En aquest temps, au Cròs, quasi tot lo monde fasiá son pan.
Li aviá gaire que mon paire e Joan dau Dràu qu'avavan lo comprar a San-Laurenç.
Es per aquo que lo amèu aviá son fort comunau. Se trobava de l'autre costat de la rota contra la muralha de l'òrt de Joan dau Dau - onte encuei es la pissotièra.
Se li fasiá doas fornaas chasque jorn e coma, au Cròs, li aviá una trentena de familhas (o gaire mai), chascuna poiá coire un jorn per setmana.
De fès, quora èra lo tort dau fromatgier, ma maire li demandava de nos coire una o doas tortas de trufas.
Per nos, lei pichons, èra un eveniment.
Durbiàm de grands uèlhs per veire nòstra maire pastiar la farina ambé un pauc d'aiga, de burre e d'uòus, rolar la pasta ambé l'estandaire, burlar la trufa escrasaa e de pòrres cuèchs ambé de burre dinc una peila puèi, per far jòliù, far de barras sus la torta amb una forcheta (coma de "rails" de chamin de ferre) e perèu dorar la pasta e la trufa ambé un pincèu trempat dinc un bòle onte aviá betat lo jaune d'un uòu.
Las tortas de trufa èran melhoras chaudas que fredas ; es per aquò qu'a pena tiraas dau fort ma maire nos en bailava un morcèu.
Los jorns de festa, la trufa èra remplaçaa per d'aprunèus e ma maire fasiá quatre o cinc tortas d'un cop, çò que fach que n'aviàm per una bòna setmana.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire